Awkward girl.

Hola, soc de Barcelona, a mi em passa el mateix que a tu, em veig gorda i en resum ja m'entens, no li dic res a la meva mare, porto dos setmanes provocant bomit no puc parar. La veritat es que tinc molts amics però no em sento còmoda i cada cop mes sola. Que puc fer? Gràxiis.

Sincerament, jo ultimament també em sento molt lletja i gorda. Estava entrenant a bàsquet i vaig sortir plorant. M'estava comparant amb les del meu equip i no podia evitar sentir-me més gorda i fea que les demès. Al pati igual amb les meves amigues...

Hola, jo des de fa un any i algo de tent en tant tinc baixades de tensió, i hi han a vegades que em passava que un dia estava trista, però últimament em passa més seguit i més dies, no nomes un. Em veig com tu que no em sento comoda amb mi mateixa, i estic mirant enrere i valoro coses i em fan posar trista perquè no vaig aprofitar-ho prou, ... No ho sap ningú el que acabo de confessar-te.

Hola noies, jo vaig passar per una època semblant, encara que no tant important com la vostra, ja que sempre he estat orgullosa de mi mateixa i m'he acceptat tal i com soc, però va ser molt dificil descobrir això per mi mateixa. Animo a tothom a seguir aquesta noia, que ens aportara moltissims ánims i ella, millorarà, estic segura. Un petonàs a totes noies ♥

Hola, jo tambe estic en una situacio aixi, be fins i tot mes greu em tallo el bras no menjo i el poc o vomito no puc dormir la meva vida es una pita merda i mira kina casualitat tambe bolia fer un blog pero em feia por. No vull millorar dirwctament vull morir pero bueno molta sort!

Hola, a mi tambe em va passar aixo. Vaig ser jo mateixa la que em vaig animar, i vaig pensar que encara que no estigues animada, que no ho tenia que pagar amb els demes. Al principi feia un somriure fals. Gracies a aquest somriure vaig anar fent mes amics. Em vaig anar fent molt popular, i bueno, em vaig oblidar de tot allo, cada dia em veia mes be. Ara vec que el que pensava eren tonteries, i que en realitat el que em passava es que donava massa tombs al cap i clar, arribava a un punt que no volia saber res de ningu. No se si algu llegirà aquest comentari, pero us vull dir a tothom que passi per coses d'aquestes, que no es desanimi, que no pensi en el que poden pensar en els demes, que no s'hi fixen. I ademes penseu que ningu es perfecte, no ens podem comparar amb els demes per que cadascu es com es, i cadascu es guapo/a a la seva manera. I si us sentiu que no podeu aguantar mes, que li expliqueu a algu de molta confiança, i segur que esta disposat/da a ajudar-vos.
Pero sobretot mai feu bojeries per aixo.
Espero que el llegiu i us animi una mica.
Per cert, m'agrada aquest blog, i crec que esta be.

Hola maca! primer dir-te que m'encanta Awkward:3, això del blog és molt bona idea. Jo no he passat per cap depressió però si que hi ha dies que estic molt deprimida i no tinc ganes de fer res, ni de parlar amb ningú... Fa uns dies estava estressada pel cole i portava molts dies deprimida. Després va ser carnaval i em vaig oblidar de TOT el que em preocupava. L'endemà de cop em va venir un flash i em vaig enterar que estava tant entretinguda pensant en la nit anterior que no havia pensat en cap moment en els problemes. Amb això què et vull dir? Doncs que he arribat a la conclusió que el millor que pots fer és entretenir-te, surt amb els amics, fes tot el que puguis per poder-hi pensar el menys temps possible. De veritat, no saps com de bé em vaig sentir quan vaig veure que tornava a ser feliç i no pensava en els problemes. I respecte al físic, a vegades em miro al mirall i penso: joder, que fea ets:'), però m'ho prenc amb humor i marxo, segur que un dia et miraràs i diràs: home, doncs sóc més maca del que em pensava eh:)
Espero que surtis d'aquesta depressió, que quan n'hagis sortit veuràs com de feliç ets, i t'ho dic molt en serio.

A mi em passa exactament el mateix! Encara q no necessito medicar me. Normalment, cap al gener-febrer sempre magafa una super depressió, però poc a ppc sempre me n'he pogut sortir sola! A mi em va diagnoaticar la meva tutora. Ella em va salvar! Jo no em pensava ni que estava malament. Ara la meva vida ha canviat. Bàsicament, aintenteu ser FELICES CADA DIA! (Ni que sigui només una miqueta més) :) Nosaltres podem!

Hola maca molta sort amb tot!!! Per cert em sol passar que un dia estic molt amunt i l'altre estic pels terres i tinc cumuls de coses que cada vegada em fan rondinar mes pero endevant amb tot nena!!! escriume si vols, i molt anims que aixo espero q segur nomes sigui una etapa tipica de l'adolescencia, i que junts fem mes força i sino estic segura de q tens a algú que sempre t'ajuda amb tot i esta sempre!! petonets!!

Encant de nena! Jo tinc la sort d'ara mateix estar molt bé però també he passat per males temporades i creu-me, desfogar-te tal com ho estàs fent és el millor:) Molts ànims i no deixis que res et faci sentir malament, que tots som perfectes en les nostres imperfeccions! Un petonàs♥

He començat a llegir el teu blog, no pateixo res del que tens tu, però nose, noto que estic sola, tinc amics i tal, però noto com si fos una marginada,que a les meves amigues i a la meva familia no els importo...
No em valoro a mi mateixa i molts cops he pensat en el suisidi, però tot aquet temps m'ha fet ser forta, i penso que millor no suicidarme, i ames tambe he pensat en probocarme el bomit (i nose perque, no em veig gorda...) en tallarme, etc.
I això que sento, mai ho he parlat amb ningú, perque trobo que no es necessari encara que diguin que parlar-ho amb algu despres et trobes mes bé...
Nomes tinc 14 anys... I cuan veix gent de la meva edat que es feliç i jo no... Doncs ploro, no puc, mai he plorat en public i ni m'agrada, es el que més odio.
Enresum, que tinc una merda vida.
Gracies per llegirme... Gracies maca!!

A mi podriem dir que em passa alguna cosa similar, la primera vegada em vaig tancar a la meva habitacio i entre llagrima i llagrima un tall nou apareixia al meu braç, mes sang per el terra i finalment una nena desmaiada, al agafar la conciencia 20 minuts mes tard em vaig despertar al terra quasi morta, quina pena que ara continui viva, la veritat. Bé, nomes ho vaig dir a una persona i es va preocupar moltisim per mi, vaig estar un mes amagantho, ho sabia tota l'escola perque mo avien vist i a casa no en sabien res, no he anat al metge i dubto tenir aquesta malaltia, al ffinal s'en van enterar els meus pares,van anar a parlar amb un psicoleg del cole, i ara m'agafa mensualment, pero jo em limito a callar i escoltar. Podria ser que patis el mateix que tu?

Hola!

Sóc un noi que avui ha tingut el plaer de descubrir el teu blog. La veritat es que jo també he estat molt malamente, encara que amb coses bastant diferents. I ara mateix també estic malamente, pero no tant com abans.

La qüestió és que jo també tinc un blog, y després de llegir aquesta entrada he reflexionat y he escrit un article amb el que potser em podríes ajudar. No busco fer publicitat, només m'agradaria que et pasessis per allà i em donessis la teva opinió.

Molta sort amb tot, la veritat. Et desitjo el millor.

L'entrada que et dic és aquesta: http://mihogarvacacional.blogspot.com.es/2014/03/encuesta-importante.html

Una abraçada molt forta!

Hola! Primer de tot dirte que entenc que no vulguis anar al psicoleg, jo tambe vaig tindre problemes(no elsmateixos que tu,uns altres)i al principi no volia anar-hi pero al cap d'un temps vaig començar a sentirme a gust anant, pot explicarli el que vulguis i t'ajudara i si no es res que perjudiqui a tu o a cualsevol8tipu suicidarse o matar) li pots demanar que no ho expliqui i estan obligats a callarso, perque es la seva profesio es algu aixi com secret de comfesio. En el que fa amb el s problemes que tens fisicament teus no et puc ajudarperque tinc els mateixos desde fa una mica pero crec que es normal, vui dir; a tot hora veiem noies perfectes, al cinema a la tele revistes*....i aixo fa que ens hi comparem pero et dic una cosa, aquestes noies no son reals i si et sents malament amb tu mateixa, sempre pots demanar ajuda als teus pares o amics i aixo to dic pero se que no es facil ni jo ho faig.
Soc una gran fan de la serie pero tambe teva! <3
PD:tambe ajuda que la gent et digui complids aixi que jo no et conec pero de segur que ets preciosa tant per fora comp per dins! Un peto, sort!
*http://adolescents.naciodigital.cat/noticia/16271/model/cameron/rusell/explica/tot/allo/mai/explicat/mon/models/video

Hola!! Nomes et vull fer una pregunta! Quan penjaras mes coses del q et passen? Penjaras cada dia o nomes de tant en tant? Graciessss i espero q et recuperis

Soc de Vic... porto deu anys am psicolegs i psiquiatres i medicada. Amb sis anys em va pasar una cosa molt greu... i apartir dalla vaig no sortia de casa ni tan sols de labitació, els meus pares van decidir mudar-nos a Vic (vivia a Sabadell), vaig intentar refer la meva vida pero era impossible tenia por d'anar a l'escola m'amenaçaven i em feian bulling, vaig aguantar tota la primaria sense haver de fer que els meus pares tornesin a buscar casa a un altre lloc ja que sabia que era per culpa meva, bueno millor dit per culpadel que em va passar ja que jo no era gens oberta ni simpatica amb la gent perque li tenia por a tothom. Vaig començar l'institut i aqui tot va empitjorar... no coneixia a ningu estava completament sola i la gent senreia de mi. Mai he set grasa he set bastant prima sempre pero perque mai menjava i quan menjava ho feia en ecces.. tothom reia de mi deien que pasava de no menjar a menjar moltissim i que acavaria com una vaca si sguia aixi. Un dia van començar amb les brometes de "gorda" i tipics comentaris.. vaig deixar de menjar no menjava mai i em desmaiava constantment m'aprimava cinc kilos per setmana, no anava a classe tornava a no sortir de casa vaig estar ingresada l'hospital dos mesos que em donaven menjar per un tubu iquan em van donar lalta vaig intentar tornar a classe pero em feia por, mentrava lansietat horrible que tenia cada dos per tres.. caminava per el passadis i tothom em mirava i dins meu sentia veus dienme gorda vaca foca... no aguantava mes i ja portava massa temps aixi vaig intentar suicidarme prenenme vint-i-cinc ansiolitics de cop.. els meus pares correns a l'hospital vaig tornar a estar ingresada i a la que em van donar l'alta em van posar a l'hospital de dia amb altre gent amb problemes.. pero alla no em sentia be.. em sentia pitjor... anava per el carrer amb la meva unica amiga i tothom em mirava tothom parlava de mi.. de la anorexica suicida, no podia sortir de casa fins que un dia vaig pensar: no pots seguir aixi has de ser una persona forta i enfrentar-te a tot... i vaig decidir refer la meva vida. Vaig tornar a l'institut tenia alsprofessors ajudanme i a gent al meu costat poc a poc vaig començar a tirar endevant... Vaig coneixer a un noi, majudava en tot i per a mi era l'ideal fins que un dia se li va girar el xip i em va començar a maltractar psicologicament, vaig recaure am lanorexia pero aquest cop ja no era nomes menjar era provocarme el vomit també. Tinc 16 anys.He deixat linstitut, porto amb medicació des de els 6 anys, i amb trastorns alimenticis des de els 12. Poc a poc estic tiran endevant i mai he deixat de intentar-ho estic sen forta més del que he sigut mai, i espero que tot això que va començar fa deu anys acavi algun dia. Que es el que em va passar als sis anys? Vaig ser violada. Des de llavors tot es una merda. I si jo segueixo aqui sé que tu, i tots podeu tirar endevant. No et rendeixis maide veritat!!!! Tens una fan aqui que t'apoia moltissim de veritat.

Al anonim de la noia de 16, TU pots, al igual que totes les anteriors!! No tingueu por d'anar al psicoleg, proveu-lo i si no us sentiu a gust sempre teneu l'opcio de no tornar. Jo porto 2 mesos anant i m'esta ajudant molt. Jo he patit una separacio de pares molt complicada i havia perdut tota il•lusio per la vida, i dia a dia vaig recuperant les ganes de viure :) una recomenacio personal es fer bons amics, quan els tens ho saps, ho notes! Es imporatant no para fins trobar-los i un cop els tens no perdrels, pero aixo ja no et preocupa, no es un problema, saps que no pasara. Un peto molt gran a totes les noies i dones que estan passant per un mal moment i que sapigueu que sempre hi haura dones al vostre costat disposades a ajudar-vos i lluita per vosaltres, VISCA EL DIA DE LA DONA!!

Hola, em, mira acabo de veure la teva pàgina i doncs mira, primer de tot jo no et conec i no et puc jutjar pero jo se que tothom es fort, i que tothom amb ajuda pot sentir-se millor i arribar a ser feliç! mira lo del pes doncs mai te vist, pero saps? el fisic no ho es tot! segur que dins teu hi ha algú molt especial! bueno, vull dirte aixo: "si no empiezas el dia con una sonrisa aun estas a tiempo de ensayar una para mañana" enserio, intenta somriure que es una teràpia gratis!

Crec que ets molt fort awkward girl. Perqué tu ets la que també t'hi passa aixó. Encara i així, pel que he llegit ets tu la que anima als altres. Crec que ets potent per sortir d'aquesta situació i fent els comentaris tan bons i amb tanta raó pots fer-ho perfectament. Anims tu pots! :)

Hola, sóc de Girona. Primer dirte que ets molt valenta en explica aixo. Jo estic passant semblant pero es una mica mes complicat. T'explico:
Sempre he volgut ser perfecte. Des de fa com 3 anys em veig gorda i lletja i de tot. Ningú ho sap. Vaig començar a vomitar i a menjar menys. Vomitar ho vaig deixar ja que es notava molt. Menjo molt poc, l'altre dia nomès vaig menjar en tot el dia una poma. El cas es que, hi ha una professora que li tinc confiança, i l'altre dia estava jo el menjador de l'escola, i em va veure que ho llençava tot, el dia següent vigilava el pati i em va veure que no mejava. Fins que em va dir perque no menjava, jo no podia i em vaig posar a plorar. La professora em va dir que no estava gorda i vam estar parlant. Fins que divendres em va veure uns talls al braç, em va renyar. Em va pregunta perque ho feia. I jo li vaig dir perque tot es una merda. Nomes ho sap ella, li tinc molta confiança. Em diu que li expliqui el meu pare, pero no li tinc confiança.
Gràcies per llegir això!! Entenc el teu patiment!!

Holaa! He vist aquest blog i he pensat, bff que ets tope sincera i que aqui t'hi desafogues...cosa que em costa perque com que no soc una noia de gaires amigues, no ho puc fer amb ningu. Esque a vegades penso que no li caic be a la gent, perque les mevees amigues son vestant bordes quan volen i quan parlo de quedar per el whats app en un grup que tenim, elles passen de mi, osigui no me contesten i se que han vist el missatge i despres els hi preguntu que perque no em contestaven i me dien que tenien un mal dia i que no volin parlar, pero despees en aquells moment parlaven amb altra gent... Al pati del cole vaig amb elles que som 3 en total, pero despres hi ha un grupet de 7 nenes que dos d'elles anaven amb mi a priaria i eres super amigues, pero una d'elles ara es la "lider" del grup i ja casi ni me parla, em mira amb mala cara i quan li preguntu algo mo diu lo mes rapid possible per acabar de parlar amb mi. De les 3 que som, entre les dos son cosines segones i com que viuen a 5 minuts una de la altra queden cada dia per fer deurees pero ami no mo diuen mai, suposo que es perque visc a 15 minuts amb cotxe d'elles. Pero quan estem juntes estem suuper be! No tenim vergonya de dirnos res, (i mira que soc moooolt vergonyosa!) pero el problema es que una d'elles tambe es amiga del grupet de 7 perque ballen juntes a extraescolar, i quan aquelles 7 la veuen ens la intenten separar de mi i de la meva amigaa... Ja se que aquesta historia no te gaire sentit a aqui, pero necessito que algu m'ajudi a resoldra-ho d'alguna manera, els meus pares ja ho saben pero ells no m'entenen perque quan els hi dic diuen que m'acabare quedant sense amigues i que m'introdueixi mes be en els gups, pero em costa relacionarme, i com he dit, soc molt vergonyosa i no parlo mai en els grups grans, nomes escolto. A part d'aquesta historia, tambe jugu a basquet, amb el meubequip ens hi portem suuperbe! Lo unic que falla es l'entrenador que nomes em crida a mi...jo ja hagues deixat el basquet fa vestant per lo de l'entrenador pero es l'unic lloc que m'hi sento be amb les nenes, que noto que totes estem moolt unides unes amb les altres! Fa uns quatre anyets vai deixar d'anar el psicoleg, hi anava perque tenia ansietat, havia de dormir a la habitacio de la meva germana perque tenia por que entressin lladres o fantasmes a matarme, si , ja se que sembla una tonteria, pero jo patia molt, i tambe anyorava als meus pares fins i tot quan anava a dormir a casa els abis...ara ja estic perfectament be, aquest any he anat de colonies i no me anyorat caap dia! Ja que dic la veritat, em sento gorda, les cuixees super grosses comparades amb tothom, la meva mare diu que no me fixi amb les altres, que que fagi 1'73 d'altura i pesi 60kg amb 14 anys esta be perque els ossos pesen molt al ser alta, pero jo em sonto gorda igual...i buenu crec que amb tot lo que m'he desafogat em puguis ajudar en algo sisplau!!